A mesura que avanço en el procés creatiu, prenc consciència de que aquesta història no és només meva. És de totes les dones que han viscut un avortament, voluntari o forçat; de totes les dones que no l’han pogut viure perquè estava prohibit, i també de totes les dones que tenen una mare, una germana, una filla o una amiga que ha avortat. I quan entenc que això ens inclou a totes, el meu dolor individual –la meva catarsis– es transforma en un procés col·lectiu.

A partir del 1985, la llei espanyola autoritza les dones a avortar. No obstant, el dret a l’avortament no ha deixat de ser un tema qüestionat, sovint entre homes que, per la seva naturalesa biològica, mai podran entendre el procés físic i psicològic que experimenta una dona abans, durant i després d’un avortament. Simone de Beauvoir deia “no oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai no es donen per adquirits, els heu de vigilar tota la vostra vida”. Per això, parlar d’avortament és i serà sempre imprescindible.

Segons dades de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius (2021), es localitzen a Catalunya un 40% de tots els centres que realitzen avortaments a l’Estat espanyol. Tot i així, a la sanitat pública catalana un 44% dels professionals de ginecologia estan en contra de l’avortament, i aquest és un dels motius pels quals a Catalunya encara hi ha 12 comarques a les quals no es practiquen avortaments, la majoria ubicades a la província de Lleida. Això significa que 1 de cada 4 dones que avorten a Catalunya acaba pagant una clínica privada per fer-ho.